ELS ANTECEDENTS
Del reduït nombre de fortaleses i forts construïts de nova planta a Catalunya entre els segles XVI i XIX, la major part han desaparegut i només ens queden una comptada mitja dotzena d'obres que no han sucumbit, encara, sota la imposició d'usos alternatius. Un d'ells és el Fort de Sant Julià de Ramis, l'aspecte del qual sorprèn al visitant per la seva disparitat enfront de la resta de fortificacions habituals al nostre país. A què es deu això?
Com a conseqüència de la derrota de 1870, França perd les províncies d'Alsàcia i Lorena. La nova frontera amb l'imperi alemany apareix totalment indefensa i cal procedir a fortificar-la. Aquesta tasca es durà a terme sota l'impuls i les directrius del general Raymond-Adolphe Séré de Rivières.
El 1874 s'iniciava la construcció d'una cadena de camps atrinxerats i forts, la presència dels quals donava pas, per primera vegada en la història de la fortificació permanent, al concepte de línia defensiva. Entre aquestes obres destaquen els famosos forts de Verdún.
L'aparició de l'artilleria ratllada a mitjans del s. XIX, havia deixat obsoletes de manera fulminant tant la fortificació abaluartada, preconitzada per mariscal Vauban i els seus seguidors com la fortificació perpendicular, proposada com alternativa pel marquès de Montalambert. Aquesta situació va forçar una renovació total de les estructures defensives dels Estats, la qual donaria pas a les últimes grans fortificacions de l'època contemporània. La única mostra que n'existeix a Catalunya és Sant Julià de Ramis.
Els altres països europeus no van quedar aliens a les experiències de la contesa de 1870 i les seves repercussions posteriors; i el Govern Espanyol, immers en l'enorme esforç dels conflictes colonials d'ultramar, va decidir protegir els punts estratègics del litoral amb bateries de costa i fortificar els principals passos pirenaics mitjançant forts. Tot això seguint les millors tècniques del moment i dins de les seves precàries possibilitats econòmiques.
De l'escassa mitja dotzena de forts pirenaics, només un va ser edificat a Catalunya: Sant Julià de Ramis.
LA FORTALESA
Es va iniciar la construcció del Fort de Sant Julià de Ramis l'any 1893, sota la direcció del Tinent Coronel d'Enginyers D. Rafael Peralta Maroto, autor del projecte. Prèviament havien estat adquirits per l'Estat uns terrenys amb una superfície total de 10Ha de les quals les obres n'ocuparien un 22.000 m2.
Situat sobre una elevació de 200 m, el Fort controla perfectament els accessos a la ciutat de Girona pel nord. A aquesta excel·lent situació geo-estratègica, no n'ha de ser aliena l'existència a escassos metres d'un castrum romà, avui en curs d'excavació.
El Fort de Sant Julià compleix, conceptualment, les pautes del sistema preconitzat pel general Séré de Rivières: una gran bateria elevada, sobre una línia de foc reservada a la infanteria que, protegida per caponeres i galeries espitllerades, té al seu càrrec la defensa pròxima. La construcció presenta planta trapezoïdal amb un perímetre de 660 m i es troba envoltada per un fossat amb contraescarpa de mamposteria.
L'artillat es distribueix en tres bateries, amb un total de catorze emplaçaments a barbeta per a peces de campanya - mai van ser instal·lades - i els seus corresponents rebost-travès, a l'interior dels quals s'hi podien resguardar les peces. Tant aquests últims com la totalitat de les restants dependències, casernes, cavallerisses, infermeria, serveis d'intendència, cisternes, latrines, pavelló d'oficials i del governador, etc. fins a superar els quaranta habitacles, es troben sota la cota màxima del terreny, distribuïts en tres nivells i comunicats per un veritable laberint de passadissos i escales.
El sistema defensiu, com succeeix en tot aquest tipus de fortificacions, se centra en el fossat. Bàsicament el constitueix una magnífica caponera completa en el front nord i una mitja caponera a l'est. La caponera de gola va desaparèixer als anys quaranta.
LA SEVA BREU HISTÒRIA
Als forts dissenyats per Séré de Rivières se'ls donava un termini de construcció de tres anys, Sant Julià encara no estava acabat el 1912 i fins els 1916 no va tenir guarnició. En aquesta data, va quedar integrat el Comandament militar de la plaça de Girona.
Finalitzada la Guerra Civil, va ser utilitzat com a centre de recuperació de munició i explosius deixats per la contesa a la comarca. Segons sembla, l'explosió fortuïta d'un camió de transport va provocar la desaparició de la caponera de gola juntament amb la porta d'accés. Es va seguir utilitzant com a dipòsit de municions fins l'any 1963, moment en què va ser definitivament tancat.
El 1988, el Ministeri de Defensa va declarar el "Antiguo Fuerte de San Julián" com a propietat sense interès militar i el gener de 1991 va ser venut a una companyia mercantil per 48.400.000 pts. (290.890 ¤).
L'ACTUALITAT
Avui aquesta magnífica peça del nostre Patrimoni Monumental Fortificat es troba en un total estat d'abandonament. Sense cap tipus de vigilància és del tot accessible: deixalles i detritus acompanyats d'infinitat de graffitis que cobreixen la pràctica totalitat de les parets, angoixen l'esperit de qui s'aventura en el seu món subterrani de profundes galeries i circula per estretes escales que encara conserven, algunes, miraculosament, les seves baranes de ferro noucentistes.
La societat propietària, fallit el seu primer intent de convertir el Monument en una instal·lació hotelera, es va limitar a plantar uns xiprers - trist presagi per a un Bé Cultural - i a efectuar uns desbrossaments periòdics. Fins avui, no ha transcendit cap iniciativa que tendeixi a reconèixer i difondre els seus valors patrimonials.
El Fort de Sant Julià de Ramis, és una de les comptades fortificacions originals construïdes a Catalunya durant un espai de quatre segles i és la única obra inspirada en els principis de Séré de Rivières que n'hi existeix. És un Bé d'Interès Cultural, per part del Ministeri de Cultura i la de Bé Cultural d'Interès Nacional per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
La comissió de Patrimoni de Girona va aprovar recentment un avantprojecte, presentat per la propietat, que tot i les restriccions imposades, manté la pretensió d'imposar l'ús alternatiu del Monument com a equipament hoteler.
Si això prospera, i esperem que no, aquells que prediquem el respecte als testimonis singulars del nostre passat podrem afirmar, parodiant als eterns protagonistes de Casablanca: "...sempre ens quedarà Verdún".
Servei de documentació de "Les Fortaleses Catalanes".
