EL PATRIMONI MONUMENTAL MILITAR DE CATALUNYA

Entenem com a Patrimoni Monumental Militar de Catalunya, aquelles obres de fortificació construïdes a l'espai cultural català al llarg del període històric que comprèn, de manera general, des de l'any 1500 fins el 1945.

Aquest patrimoni monumental té unes característiques diferencials, pròpies i definides, i tant per part de la legislació estatal com de l'autonòmica, gaudeixen de la qualificació genèrica i individual de Bien de Interés Cultural o Bé Cultural d'Interès Nacional. Aquesta és la situació sobre el paper, però la realitat n'és una altra d e molt diferent.

Quins són aquests monuments? On es troben? Com són? Quin paper tingueren a la nostra Història? El mateix lector podrà jutjar sobre les seves pròpies dificultats en respondre aquestes qüestions. Costa molt de creure que una societat tan ben informada com la nostra, tingui un coneixement tan superficial sobre el patrimoni monumental militar. Sembla com si el tema fos tan sol exclusiu del món de la milícia, com si aquest Patrimoni no ens afectés a tots, en la mateixa mida en que ho fa qualsevol altre.

És ben cert: els exèrcits professionals varen ser els usuaris habituals de les fortificacions, tan cert com que no foren pas els únics. Quan fou precis, darrere els parapets també va estar la població civil amb les armes a la mà, defensant les seves tradicions, els seus drets i, per resumir-ho, la seva terra. La nostra història n'és plena d'exemples. Per aquesta i altrres raons, i com tot patrimoni públic, els monuments militars son cosa de tots i monopoli de ningú. Les fortificacions modernes i contemporànies de Catalunya son testimonios de la seva història pròpia. Podrem ignorar-les tot el que volguem, però . . . hi son.

Aquestes reflexions, tan sols pretenen cridar l'atenció sobre l'existència d'un patrimoni cultural el qual en absolut ens és aliè. No pretenem cap compromís d'afecte ni cap tracte de favor, tan sols el dret a ocupar el seu lloc dins l'espai cultural del país i gaudir de l'oportunitat d'obtenir la protecció veritablement efectiva: la de la societat.

Per saber del cert si una cosa ens agrada o no, primer ens hem d'acostar per veure-la bé. Per conèixer-la, la hem de tastar. Un cop fet això ja podrem realitzar els nostres judicis personals. En infinitat d'ocasions, la vida ens ensenya que la valoració sobre les coses o les persones canvia, per bé o per mal, des del moment que les hem pogut conèixer amb certa profunditat. El convidem a comprovar, si aquesta experiència és també vàlida amb les Fortaleses Catalanes

ELS MONUMENTS MILITARS MODERNS I CONTEMPORANIS

Qualsevol esforç de comprensió dels monuments militars moderns i contemporanis tindria molt poques possibilitats d'èxit sense definir abans uns conceptes bàsics. Son aquests molt elementals però, de vegades, les coses aparentment més simples i que es donen ja per sabudes, requereixen més atenció d'allò que sembla. Veiem - ho.

Si a una obra de fortificació, construïda entre el s. XVI i la segona guerra Mundial, li apliquem el terme castell, o els conceptes, fortalesa militar o arquitectura militar, no estarem pas nomenant-la ni definint-la correctament. No estem emprant un sinònim, no es la mateixa cosa. Els castells foren obres adaptades a la tecnologia bèl·lica i a les necessitats estratègiques pròpies de la Edat Mitja y donaven servei als interessos polítics de la societat feudal. Per contra les fortificacions modernes -les que anomenem fortaleses- tanmateix com aquelles que les seguiren fins gairebé els nostres dies, han obeït tecnològicament a les necessitats pròpies de l'evolució de l'artilleria i han estat al servei exclusiu dels interessos polítics i estratègics dels estats moderns.

D'on venen aquestes confusions? hi han diferents respostes. La manca de rigor en l'ús dels termes tècnics per part d'alguns antics enginyers. El respecte a la tradició propi de la Institució militar. I per altra banda també, la migrada inquietud cultural que la temàtica castrense troba en el País. Tot plegat ha donat força de dogma, al costum d'aplicar el nom castell, a les noves obres de fortificació dissenyades específicament per encabir les peces d'artilleria modernes.

Per altra banda, no hem de buscar l'origen de la fortalesa en un pretès procés evolutiu del castell. Fora quelcom així com considerar l'automòbil una evolució tecnològica del cotxe de cavalls. Tant una com l'altre, són episodis de la llarga historia de la fortificació, que comença amb el parapet de pedres prehistòric i finalitza al Mur de l'Atlàntic. Són solucions puntuals a un mateix problema, que a cada època és presenta sota formes diferents.

Per entendre el per què de l'aparició de les fortificacions modernes no tenim més remei que seguir el procés evolutiu de l'artilleria. Es diu freqüentment que l'aparició de la pólvora va deixar obsolets els castells i que aquests per sobreviure varen abaixar muralles i torres i varen donar més gruix als murs. Aquesta afirmació, feta així sense més, no deixa de ser un agradable i còmode tòpic.

Els efectes dels impactes produïts per les primeres boques de foc, que anaren apareixen a partir d'una data indeterminada del s. XIV , no anaven gaire més enllà dels causats per les grans màquines de guerra de l'època. Tant les unes com les altres disparaven un tipus semblant de projectils esfèrics de pedra i tots feien impacte sobre uns mateixos murs de maçoneria, construïts tenint en compte ja aquesta circumstància.

El veritable gran avantatge que sobre les màquines de guerra tenien aquells perillosos tubs, sorollosos i fumejants, no l'hem de cercar en la potencia destructora dels seus trets, sinó en la seva simplicitat constructiva i la comoditat d'ús i transport. La senzillesa era total. Un tub de ferro forjat que un cop al seu emplaçament es podia fer servir d'immediat. Cert que la seva fabricació era un llarg i delicat treball. Era una peça molt cara, però per contra, podia ser amortitzada en diferents campanyes. La comparació no oferia dubtes i les màquines de guerra foren substituïdes per les boques de foc a molt curt termini.

A pesar de tot el castell feudal no desaparegué davant la artilleria medieval. Al contrari, va conviure amb ella llarg temps. La gran virtut i el gran defecte dels canons primitius va ser que és carregaven pel darrera, per mitja d'una recambra portàtil. Això significava que el tub no és movia de lloc i per tant és requeria un espai mínim pel seu emplaçament. D'aquesta manera l'artilleria medieval es va adaptar sense gaires problemes als castells, obrint als murs canoneres baixes o bé situant-se entre els merlets.

Cap a la segona meitat del s. XV el progrés de la metal·lúrgia va donar pas a l'aparició del projectil esfèric de ferro colat. El projectil medieval de pedra es fragmentava contra la muralla, el de ferro la trencava, i aquest darrer serà qui donarà el primer pas per deixar obsoletes les estructures defensives antigues. De forma paral·lela, la recuperació i millora de las tècniques de fossa en bronze de l'Antiguitat permetien ja la fabricació de canons més lleugers i fiables, i capaços de suportar càrregues raonables. Aquestes noves peces ja no es carregaven pel darrera, ho feien per la boca. El nou sistema millorava l'aprofitament dels gasos de combustió de la pólvora, però amb l'inconvenient de que requeria el retrocés de les peces per la seva neteja i càrrega i això demanava un espai que no donaven els estretors de torres i muralles.

El castell, no va poder seguir adaptant-se més i va tenir que donar pas definitivament a la fortalesa moderna, no tan sols davant l'amenaça del temible projectil de ferro, sinó també davant l'elemental simplicitat de no poder encabir els nous canons. Entrat el s. XVI, les fortificacions baluardades -les fortaleses- serien les primeres en poder allotjar còmodament, i amb rendiment efectiu, les peces d'artilleria modernes fins entrada la segona meitat del s. XIX.

El sistema de fortificació baluardat va nàixer a Itàlia i de fet la seva tècnica era anomenada a l'italiana. Però malgrat això aquest es conegut, de manera incorrecta, com Estil o Sistema Vauban; al relacionar-ho amb l'obra del famós enginyer militar de Lluís XIV de França.

Hem dedicat molt espai a desfer el binomi castell-fortalesa, però hem de considerar que la complexitat técnica del tema ho requeria. farem molta més via en analitzar el concepte fortalesa militar i arquitectura militar.

L'expressió fortalesa militar no deixa de ser un discra l'italianaet pleonasme emprat molt freqüentment quan és vol definir una obra de fortificació moderna. No coneixem a Catalunya cap fortalesa construïda amb finalitats civils, però tampoc es possible baixar cap a munt i de vegades, sense adonar-nos, acceptem que cal remarcar-ho.

Una situació semblant a l'anterior, es dóna amb el costum d'adjectivar l'arquitectura com militar tan aviat se la posa en relació amb el món de les fortificacions modernes i contemporànies. Aquestes construccions tenen poc a veure amb els edificis civils o religiosos i tant tècnica com conceptualment no són pas obres arquitectòniques, són veritables obres d'enginyeria. Enginyers foren els que les varen projectar i construir, els que dirigien els seus setges i les seves defenses, i finalment qui les refeien o reparaven. Altre cas es el contrari, els enginyers militars actuant com arquitectes; d'aquests, els que vostè vulgui.