CASTELL DE SANT FERRAN DE FIGUERES

Les obres foren iniciades el dia 4 de setembre de 1753, seguint el projecte realitzat per l'enginyer general Juan Martín Zermeño. Per aixecar les seves grans muralles i construir el seu increïble sistema defensiu exterior, fou menester el treball diari d'aprop quatre mil obrers al llarg de gairebé 13 anys. Les obres dels edificis interiors es perllongaren fins a la fi del segle i algunes no s'arribaren a acabar. Fins el 1792 no va estar dotat de guarnició.

L'anomenat Castell de Sant Ferran de Figueres té un perímetre exterior, mesurat sobre el parapet del camí cobert, de 3.125 m, i un altre d'interior, mesurat sobre el cordó de la muralla, de 2.100 m.

Entre el camí cobert, dotat de travessos i espaioses places d'armes, i la pròpia muralla de la fortalesa, s'estén el fossat que, amb una superfície propera a les 10 ha., dóna espai a les obres defensives exteriors. Aquestes obres defensives, conservades intactes i en la seva totalitat, són: un gran hornabec principal i altres dos de menors, dues contraguàrdies, set revellins de mides diferents i cinc galeries de contramina. Les seves dependències cobertes sumen un total de vuitanta-nou casamates, a més de vuit cisternes, amb una capacitat conjunta de 1.200 m3.

El recinte interior és format per sis baluards de diferents mides, units per sengles panys de muralla. En el gruix dels mateixos, es troben ubicades fins a un total de noranta-tres casamates d'allotjament i de serveis per a la tropa.

Al nivell del fossat del front est, hi ha les cavallerisses, impressionant nau de doble crugia i factura perfecta, capaç d'allotjar al seu dia 3 esquadrons de cavalleria -450 places.

L'espai intern del recinte és ocupat per nou grans edificis, destinats a l'allotjament dels comandaments i oficials amb les seves famílies i a diversos serveis.

Finalment, sota el pati d'armes de 12.000 m2 de superfície, es troba situada la reserva principal d'aigua potable de la fortalesa. Aquesta meravella de l'enginyeria hidràulica és a una profunditat de 8 m sota el pis del pati. Consta d'un circuit per omplir-se, quatre grans dipòsits amb una capacitat conjunta de 9.000 m3 i un sistema de buidat a prova de sabotatges.

La superfície total de la fortalesa de Sant Ferran és de 320.000 m2, o de 550.000 m2 si hi afegim l'espai dels seus glacis. A les troneres s'hi podia instal·lar fins a 230 canons, i comptava amb emplaçaments per a morters i obusos.

La guarnició per mantenir la fortalesa en condicions de defensa operativa era de quatre mil homes, amb possibilitat d'emmagatzemar subministraments per suportar un setge d'un any

No hi ha dubte que els segles XVII i XVIII constitueixen els segles d'or de l'enginyeria militar moderna. En aquells temps la sort d'una campanya no es decidia en les batalles obertes, sinó per la presa o la pèrdua de les places fortes i per això en cap període anterior de la història de la humanitat es varen realitzar més estudis ni es varen imaginar més refinaments aplicats, en aquest, tant pel que fa a la defensa com a l'atac dels recintes fortificats.

Paral·lelament, la Monarquia espanyola, que en aquells moments encara desitjava mantenir un paper preponderant, es veia forçada a un constant esforç militar per mantenir els seus drets patrimonials sobre extensos territoris, tant a Europa com a Amèrica. En aquest procés, l'enginyeria militar, fou la tècnica d'avantguarda. La particular naturalesa cosmopolita de la Monarquia hispànica, mantinguda encara a la seva davallada fins al tractat d'Utrech, va donar lloc que vinguessin a col·laborar amb els enginyers espanyols molts altres enginyers de diferents indrets d'Europa, que aleshores eren també súbdits de la Corona.

Aquest col·lectiu, mancat encara d'una estructura i una organització corporativa, va acollir una sèrie extraordinària d'excel·lents professionals que varen escampar les seves obres pels dominis europeus de la Corona i les colònies d'Amèrica i Oceania, els testimonis conservats de les quals constitueixen, enguany part destacada del patrimoni cultural de nombrosos estats. Aquell pòsit d'experiències i tècniques aniria configurant l'estil d'allò que fou conegut com a escola espanyola de fortificació, la qual, amb l'adveniment de la Casa de Borbó, es veuria organitzada, com moltes altres coses, a l'estil francès.

Al constructor de catedrals de l'Edat mitjana, guiat per la fe i ple de coneixement empíric, el succeeix el constructor de fortaleses de l'Edat moderna, fill de la raó i del càlcul. Felip V funda a Barcelona la Real Academia de Matemáticas, bressol dels enginyers militars de la Casa de Borbó. Mitjan el s. XVIII apareix la major i més bella fortalesa baluartada de l'Europa de la Il·lustració: el Castell de Sant Ferran de Figueres. Vegem-ne ara amb brevetat els seus antecedents.

Una de les conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys fou la variació dels límits orientals entre les monarquies francesa i espanyola. La nova frontera, fruit del Tractat dels Pirineus (1659), reculava cap al Sud, amb la qual cosa deixava sota la sobirania del rei francès els territoris catalans situats al nord de la serralada pirinenca i, amb aquests, tot el seu sistema defensiu fortificat. Aquesta circumstància va convertir l'Empordà en camp de batalla obert al llarg de tota la sèrie de conflictes que varen enfrontar les monarquies veïnes fins ben entrat el s. XVIII.

Per fi, i gairebé amb cent anys de retard, es va posar remei a la situació portant a la pràctica el projecte d'aixecar una fortalesa que no tan sols fos un obstacle logístic sinó que també fos capaç de donar allotjament a una divisió de maniobra suficient -infanteria, cavalleria i artilleria- com per a aturar o almenys dificultar els intents d'invasió del país. Aquest fou el motiu de la construcció de la Real Plaza de Guerra de San Fernando de Figueras, que seguint el costum de l'època, rebé el nom patronímic del monarca aleshores regnant, Ferran VI. L'encert i la prudència d'aquest Rei singular i la competència i honradesa d'aquells que gaudiren de la seva confiança varen configurar una molt encertada política internacional, fruit de la qual va ser un insòlit període de pau i prosperitat. Mai la Real Hacienda s'havia vist en semblant grau de salut com per permetre's, sense cap mena d'entrebanc, la realització d'un projecte que va finalitzar en la més colossal construcció d'ús exclusivament militar de la seva època.